Santos-Torroella, Juan Vilallonga i el cànon de l’aigua

Protesta contra la compra del fons Santos-Torroella / Carles Palacio
Protesta contra la compra del fons Santos-Torroella / Carles Palacio

El ple de l’Ajuntament de Girona va decidir el 14 de febrer, després d’un debat llarg i molt tens, adquirir la col·lecció del crític d’art Rafael Santos-Torroella per 3,9 milions d’euros. L’alcalde convergent Carles Puigdemont va aconseguir tirar endavant la proposta gràcies al seu vot de qualitat, ja que la votació va quedar empatada amb onze vots a favor i onze en contra. PSC, ICV i CUP van votar en contra de l’acord i el govern municipal va haver de recórrer a dos regidors trànsfugues i a l’abstenció del PP per igualar la votació.

La col·lecció Santos-Torroella és, des de fa mesos, motiu de polèmica a Girona. La col·lecció inclou quadres de Miró, Dalí i Tàpies, entre altres, i és la gran aposta cultural de Puigdemont. Per l’alcalde, el fons pictòric servirà per atraure turistes i per ampliar l’anomenat “Triangle Dalinià”, format pel Museu de Figueres, la casa de Portlligat i el castell de Púbol. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha donat suport explícit a la iniciativa. Els grups de l’oposició, en canvi, rebutgen la compra perquè consideren que l’import que demana la família de Santos-Torroella és excessiu i perquè la col·lecció només inclou algunes pintures d’importància. L’oposició, a més, lamenta que per exposar els quadres caldrà reformar la Casa Pastors, cosa que podria incrementar el cost de l’operació fins els 9 milions d’euros.

Durant els darrers mesos Puigdemont ha fet grans esforços per convèncer la resta de grups municipals. No va ser fins el mes de gener que l’alcalde va aconseguir reunir el suport necessari per presentar l’acord al ple. L’abstenció del regidor de Reagrupament, Carles Bonaventura, va esdevenir un factor decisiu per inclinar la balança a favor de l’equip de govern. La decisió de Bonaventura ha provocat, precisament, el trencament del grup de la CUP. Jordi Navarro, portaveu de la formació al municipi, ha explicat a l’ARIET que Bonaventura havia rebut pressions de “molt amunt” per abstenir-se en la votació. Aquestes pressions estan probablement relacionades amb el pacte que van subscriure Reagrupament i Convergència i Unió el novembre de 2013.

Els germanastres de Juan Vilallonga

El debat sobre l’import de l’operació o sobre el valor artístic del fons pictòric ha eclipsat un aspecte important de l’assumpte: qui es lucrarà amb la venda dels quadres? La mort de Maite Bermejo, la vídua de Santos-Torroella, als 94 anys, el passat mes d’octubre, va posar algunes traves a l’operació. Puigdemont, que va assistir personalment a l’enterrament, va mostrar la seva preocupació: “Desconeixem qui és el dipositari de l’herència ni les condicions de la mateixa i tot requerirà una mica més de temps”, va dir l’alcalde. L’Ajuntament ja havia arribat a un acord amb la vídua i si la compra no s’havia executat abans era per manca de suport polític dins del consistori. La mort de Maite Bermejo també implicava un bon maldecap pels hereus de la col·lecció, que haurien de pagar l’impost de successions si volien vendre els quadres.

Des de llavors, Puigdemont pràcticament no ha donat cap detall sobre els hereus de la col·lecció Santos-Torroella. Quan se n’havia de parlar, utilitzava la paraula “família” de forma genèrica. Així doncs, el nom de les persones que rebran els 3,9 milions d’euros només es va poder conèixer quan l’equip de govern va portar l’acord de compra-venda al ple del passat dia 14. José Ignacio Pérez Bermejo, Rafael Pérez Bermejo i Cristina Pérez-Modrego Bermejo són tres germans que formen part de l’alta aristocràcia madrilenya. El seu pare fou Severino Pérez Modrego, que es va casar en segones núpcies amb Pilar Navarro, la mare de Juan Vilallonga, expresident de Telefònica i amic íntim de José María Aznar. Tenint en compte aquests vincles familiars, és comprensible que Carles Puigdemont fes tot el possible per amagar el nom dels hereus de la fortuna pictòrica.

El cas de José Ignacio Pérez Bermejo és força representatiu de l’estatus social d’aquesta família. Pérez Bermejo és el màxim responsable del Departament de Tresoreria i de Riscos Financers de la multinacional d’origen alemany Thyssenkrupp Elevadores. Aquesta empresa, que forma part d’una corporació molt més gran, ha guanyat durant els últims sis anys més de 230 concursos públics arreu de l’Estat espanyol. Alguns dels contractes són molt substanciosos, com el manteniment de les escales mecàniques de les estacions d’ADIF per gairebé 5 milions d’euros. A Catalunya, Thyssenkrupp Elevadores ha col·laborat amb multitud d’organismes: Ferrocarrils de la Generalitat, l’Institut Català de la Salut, l’Ajuntament de Barcelona, entre molts altres.

L’Ariet ha pogut contactar tant amb José Ignacio Pérez Bermejo com amb la seva germana, però s’han negat a fer cap mena de declaració. El primer ha assegurat que no té cap relació amb el fons pictòric i la segona ha explicat que “això és cosa de l’Ajutament de Girona”.

Els quadres es pagaran amb la factura de l’aigua

Un altre aspecte polèmic de l’adquisició del fons Santos-Torroella es troba en el pagament dels quadres. Segons ha anunciat Carles Puigdemont, l’Ajuntament pagarà la col·lecció amb el cànon que ofereix Girona, S.A. -una empresa controlada per La Caixa, Agbar i FCC- a canvi de mantenir el servei d’aigües en mans privades. El cànon és de 3,75 milions d’euros i el consistori va rebre’n el primer tram, d’un milió d’euros, l’abril de 2013, després de prorrogar la concessió fins l’any 2020.

Puigdemont ha explicat que aquesta fórmula permet adquirir la col·lecció “sense recórrer al crèdit i sense augmentar l’endeutament”. Ara bé, membres de la plataforma Aigua és Vida han assegurat a l’ARIET que aquesta afirmació és rotundament falsa. El cànon no és una donació sense contrapartides, sinó un crèdit que, per contracte, s’ha de retornar amb interessos. Segons Aigua és Vida, a través del cànon, “Girona, S.A. actua com un banc que finança l’Ajuntament”. Certament el cànon no augmenta les xifres oficials de deute, però per la ciutadania els efectes són els mateixos. El cànon es carregarà a la factura de l’aigua i suposarà un cost afegit per les llars gironines. Un membre de la plataforma Aigua és Vida es pregunta amb incredulitat: “Com pot ser que l’alcalde digui que l’Ajuntament no s’endeuta? Si no n’és conscient, aleshores hauria de dimitir.”

Interrogants sobre l’impost de successions

Els interrogants sobre l’adquisició del fons Santos-Torroella semblen, de moment, lluny de resoldre’s. A banda de les ombres que planen sobre la negociació amb la família i sobre el pagament dels quadres, també cal preguntar-se quin paper ha jugat el govern català i la direcció de Convergència i Unió en tot l’assumpte. En aquest sentit, cal recordar que els hereus de la col·lecció han arribat a un acord amb la Generalitat per pagar l’impost de successions amb alguns quadres.  Això hauria de provocar una rebaixa sensible en el preu de compra, però segons l’acord aprovat el 14 de gener el preu segueix essent de 3,9 milions d’euros, el mateix que abans de la mort de Maite Bermejo.