És a través de la lluita que esdevenim dones

Saray Espinosa és militant de l'Associació Feminista de la UdG

Saray Espinosa / Ivette Roig
Saray Espinosa / Ivette Roig

Per molt que m'ho proposés, no podria amagar les contradiccions que em generen dates com la d'avui; dates en què predominen discursos totalment despolititzats, posats al servei del sistema capitalista patriarcal. Dies de lluita col·lectiva descontextualitzats, manipulats, per complir quotes de l'agenda de l'òrgan institucional. Per guanyar vots. Paraules buides, hipòcrites, que avui ens assenyalen de nou, si bé ara ho fan per elogiar allò que la resta de l'any invisibilitzen, menyspreen o, directament, repudien. Alguna cosa dins meu no pot parar de preguntar-se el per què; què és allò que fa que avui, i només avui, se'ns consideri mereixedores de tals honors i felicitacions. Potser es deu al fet que, tot i que formulades des de perspectives diferents, si les observem amb atenció, totes semblen compartir un mateix significat.

A llarg del dia d'avui, serem elogiades per les nostres capacitats (re)productives, per una suposada predisposició natural a la cura incondicional. Per ser bones mares, esposes, germanes, xicotes, amigues. Per tenir intel·ligència emocional, per ser boniques. Curiosa, aquesta última, sovint utilitzada tant pels uns com els altres: som boniques quan som submises, quan callem i estem com absents, però també estem boniques quan som combatives, quan lluitem.

"S'observa la voluntat de perpetuar un model de feminitat absolutament passiu, submís; d'una dona definida des de la més completa alteritat que només pren sentit a partir de l'home"

Per si no quedés prou clar, faig gala de la meva condició de foucaultiana d'estar per casa per explicitar-ho: parteixo de la convicció que tot discurs amaga ideologia i que, en el cas del dia d'avui, amb potencialitats evidents per visibilitzar l'especificitat femenina, en el nom de la causa feminista (igualitària, equitativa o qualsevol altre eufemisme institucional que es vulgui emprar) es tolera (o, fins i tot, se celebra) que es diguin autèntiques barbaritats. I anem al cas que ens ocupa: si fem l'esforç de buscar què hi ha més enllà dels elogis als nostres úters, qualitats físiques i capacitats socialment apreses (que, repetim, són invisibilitzades, menyspreades i, directament, condemnades, la resta de dies de l'any) s'observa la voluntat de perpetuar un model de feminitat absolutament passiu, submís; d'una dona definida des de la més completa alteritat que només pren sentit a partir de l'home, ja sigui per la relació que hi manté -en tant que mare, esposa o amant- o per la seva mateixa condició de no-home. Però us demano que ens aturem aquí un moment per prendre aire, que reflexionem abans d'atribuir als nous feminismes una excessiva radicalitat i assimilar-los indissociablement al nacionalsocialisme (al ja tan famós feminazisme) i a un matriarcat emergent: aquest concepte no és altre que el de (la feminitat definida des de) l'Alteritat Total, teoritzat per la (nostra) Simone de Beauvoir al Segon Sexe, publicat el 1949, ara ja fa 67 anys.

67 anys durant els quals des de les diferents onades i corrents feministes s'han dit, pensat i fet moltes coses, originant diàlegs i debats tan rics i interessants que seria absurd, quasi ridícul, intentar plasmar-los aquí. Que serveixin només a mode d'exemple els eixos temàtics presentats a continuació, escollits entre molts altres lamentablement per la rabiosa vigència dels seus continguts: les reivindicacions dels drets laborals de la dona (no hem d'oblidar que el que celebrem avui és el dia de la Dona Treballadora) en un moment que encara la nostra presència en el mercat laboral està majoritàriament relacionada amb sectors feminitzats, segregats sexualment i amb un reconeixement econòmic i social encara inferior. No oblidem tampoc la lluita constant per descolonitzar els nostres cossos de la mirada i la legislació masculines i masculinistes i, amb relació a això, l'esforç compartit per crear noves imatgeries, des de la necessitat primordial de tenir eines i espais per pensar-nos. En definitiva, el combat de la violència masclista en totes i cada una de les seves formes, de les més subtils a les més evidents.

És només aleshores, a partir d'aquest exercici de memòria col·lectiva que tot just hem començat a dibuixar, el nostre dia, el Dia Internacional de la Dona Treballadora, se'ns torna a presentar com el que era originàriament: com un espai de confluència que ens permet trobar-nos totes més enllà dels matisos discursius.

Parafrasegem Beauvoir per acabar: no naixem sent dones, és a través de la lluita, individual i col·lectiva, que n'esdevenim.

A totes nosaltres, a les que han de venir i, sobretot, a les que ja no hi són: felicitats.