Solemne missa de l’Opus Dei a Girona

Mig miler de persones es reuneixen al l’església de Sant Feliu per retre homenatge a Javier Echevarría, el prelat de l’Obra, mort el 12 de desembre a Roma

22 desembre 2016

Missa per Javier Echevarría, prelat de l'Opus Dei /PF

Qui ho diu, que a les esglésies hi falta gent? En algunes cerimònies no hi cap ni una agulla! Com la del dimarts passat a la basílica de Sant Feliu. I això que el temps no acompanyava gens ni mica. Plujós i amb un vent gèlid que baixava del Pirineu. Al vespre, prop de cinc-centes persones van reunir-se sota la nau gòtica per acomiadar Javier Echevarría, el prelat de l’Opus Dei, mort a Roma la setmana abans. Per tal que la gentada pogués seure, s’havien col·locat cadires plegables al costat dels bancs. Així i tot, desenes de fidels van preferir quedar-se dempeus a l’entrada del temple.

Echevarría ha estat la màxima autoritat de l’Opus durant els últims 22 anys. Va accedir a la institució el 1948 amb només setze anys i ràpidament es va convertir en un dels principals col·laboradors de Josemaría Escrivà de Balaguer, el fundador de l’Obra. Echevarría ha rentat la imatge de l’Opus i ha fet emmudir les veus que qualificaven l’organització de sectària. La missa de Girona es va concebre com una mostra de gratitud envers una vida plena de “sacrifici” i de “donació permanent als altres”.

La cerimònia va ser dirigida pel bisbe Francesc Pardo, que va pregar per l’ànima d’Echevarría amb emoció i calidesa. També va parlar el vicari de l’Opus, Igansi Font. El seu sermó va ser més sever que el del bisbe. Apuntava al cervell, no al cor, però tenia els mateixos efectes persuasius. Les habilitats retòriques exhibides pels dos eclesiàstics foren notables. Llàstima que l’audiència no els prestés gaire atenció. Amb el pas dels anys, el respecte per les autoritats religioses s’ha deteriorat moltíssim. Aquest cronista va observar un parell de fidels jugant amb el telèfon i una nena ballant en una capella lateral. Inaudit.

Per sort, les paraules anaven acompanyades de música. En un racó de l’església, el cor de Les Alzines, l’escola femenina de Girona, amenitzava la cerimònia amb nadales i altres cants religiosos. Les nenes, precisament, van protagonitzar el moment més divertit de la missa. Va ser quan es van equivocar de cançó. Llavors unes rialles entremaliades van emergir com una piuladissa d’ocells de la capella on estaven recloses.

Mentre les nenes cantaven, els nens col·laboraven en la litúrgia. Traginaven encensers, apagaven ciris i executaven altres tasques de gran complexitat tècnica. Els uniformes de l’escola Bell-lloc quedaven un xic deslluïts al costat de les sumptuoses sotanes violetes. Es tractava de posar els nens en ridícul perquè sentissin el desig de vestir-se’n una? Vés a saber. En qualsevol cas, queda clar que la segregació sexual ofereix resultats socials d’innegable harmonia.

A la parròquia hi havia gent de totes les edats. Marrecs que bramaven, adolescents que es desitjaven secretament, vells que buscaven reconfort. Una gran família que al final de la missa se saludava amb efusió. Hi havia diversitat d’edats, però no de pigments. L’única nota de color la posava un noi d’aspecte oriental que vetllava per la seguretat de l’esdeveniment. Tal com recordava sovint Escrivà de Balaguer, cada persona ha de trobar el seu lloc en aquest món. “¿Qué quedaría de un cuadro de Velázquez si cada color se fuera por su sitio, cada hilo de la tela se soltase, cada trozo de madera del bastidor se separase de los otros?”.

La missa es va donar per acabada a les 9 del vespre, després que el cor cantés El camino que lleva a Belén. Abans de marxar, les feligreses van fer una demostració pecuniària de bona voluntat. Diversos nens (no nenes) es van encarregar de recollir les donacions. El recapte fou francament generós. Les paneres tornaven a l’altar plenes de bitllets i monedes. La satisfacció del bisbe Pardo era evident. “Jo ja he passat per caixa. Tots els catalans, de fet, ho hem fet”, va pensar aquest cronista quan la col·lecta va arribar a la seva alçada.