Taialà no perd l’esperança de menjar a El Celler de Can Roca

8 juny 2015
El Celler de Can Roca / Carles Palacio
El Celler de Can Roca / Carles Palacio

Un espasme de satisfacció va recórrer Girona quan es va saber que El Celler de Can Roca tornava a ser 'el millor restaurant del món'. "Felicitats pel reconeixement al que ja éreu: el millor del món", exclamava amb eufòria l'alcalde Carles Puigdemont des del seu compte de Twitter. "No podrem agrair mai prou el que aquesta família ha fet per Girona i per Catalunya", reblava Toni Vallory, un conegut empresari de la ciutat. Després de perdre la distinció l'any passat, els germans Roca tornen al capdamunt de la classificació de la revista anglesa Restaurant. L'endemà de conèixer-se la notícia, els tres cuiners van ser rebuts a la plaça del Vi com si haguessin guanyat el mundial de futbol, amb catifa roja i música de Queen incloses.

Lluny del glamur i de les càmeres de televisió, l'humil barri de Taialà observa amb incredulitat l'èxit espatarrant dels germans Roca. A Taialà, tothom coneix la història de la família. Durant els anys seixanta, Josep Roca, el pare dels cèlebres cuiners, conduïa l'autobús que anava fins al centre de la ciutat. En aquella època hi havia pocs cotxes i conduir un autobús era un càrrec de responsabilitat. L'any 1967, ell i la seva dona, Montserrat Fontané, van obrir un restaurant on es menjava bé, barat i en abundància. Hi tenien tanta traça que moltes veïnes de Girona es desplaçaven fins a la perifèria per menjar calamars a la romana, arrossos i altres plats tradicionals. Tot un èxit, tenint en compte el menyspreu històric pels barris xarnegos. Uns anys més endavant, els fills van començar a fer experiments moleculars i Can Roca va adquirir fama internacional. Actualment, el restaurant familiar segueix obert, però El Celler de Can Roca, la creació dels fills, ha esdevingut un cos estrany que manté una relació ambigua amb la resta del barri.

"Sense nosaltres no haurien arribat on són", assegura l'Antonio, un guixaire jubilat que lamenta una mica que els diaris no parlin d'ell i de les persones que omplien, anys endarrere, Can Roca. "El que tenen, s'ho han guanyat. La família sempre ha estat molt unida", matisa un company. Els dos ancians recorden amb nostàlgia l'època en què Can Roca no era res més que un bon restaurant de barri. Reconeixen els mèrits dels germans Roca, però desconfien instintivament de la cuina experimental. "Allò és per senyorets. A nosaltres ens mirarien de dalt a baix i no ens hi deixarien entrar. No és un lloc per a treballadors".

Al centre cívic que hi ha davant del restaurant parlen amb orgull dels cuiners. "Només en sentiràs bones paraules", explica l'Anna, que ha viscut tota la vida a Taialà. "S'han mantingut molt units al barri. Fa dos anys, van fer la xocolatada de Carnestoltes", corrobora una treballadora del centre cívic. És clar que la majoria de veïnes no han tastat mai les delícies dels germans Roca i no estan segures de saber-les apreciar. "Et posen un plat gran amb una coseta al mig. No sé si m'atiparia, la veritat", especula l'Anna. "Jo em sembla que no hi menjaré mai. El menú val 170 euros i la beguda va a part", intervé la bibliotecària del centre cívic, que afegeix: "Tu creus que la gent del barri s'ho pot permetre? Aquest restaurant és per alguna gent de Montjuïc". El problema no és només econòmic, sinó també de disponibilitat. El Celler de Can Roca té una llista d'espera d'onze mesos. Per reservar una plaça, cal apuntar-se el primer dia de cada mes i esperar fins a l'any següent.

Quins beneficis aporta El Celler de Can Roca a Taialà? Més aviat pocs. "Els clients vénen, mengen i se'n van. Tots els beneficis se'ls queden ells", explica l'Anna. "L'any passat va venir el rei i ho vam saber per la televisió". "Quin rei? El d'abans o el d'ara?", pregunto. "El rei emèrit. Ara es dedica a aquestes coses", respon ella amb sornegueria. "Pel Celler de Can Roca hi passen moltes personalitats, però a nosaltres no ens vénen a veure", bromegen dins del centre cívic.

Qui està realment content amb els germans Roca és l'associació de veïns del barri. Al Pepe, el tresorer, li falten paraules d'agraïment. "Ens ajuden sempre que ho necessitem. Aquest any han pagat les samarretes de la festa major. Els estimem com uns pares".  Com que el Pepe no passa angúnies per arribar a final de mes, ja ha menjat tres vegades a El Celler de Can Roca. Tot i això, reconeix que la majoria de veïnes no s'ho poden permetre i que, de fet, tampoc s'hi sentirien còmodes. Les fronteres socials no només estan fetes de diners, sinó també d'idees, gustos i costums. Quan acabem de parlar, el Pepe em recomana el restaurant dels pares, enlloc dels experiments dels fills: "Per deu euros menges un bon plat", confessa amb to confidencial.

Fins i tot si El Celler de Can Roca és un producte cultural destinat a l'alta burgesia, moltes persones de Taialà fan un gran esforç per poder accedir a aquest espai selecte. La pressió social, la curiositat o el simple afany de distinció els empenyen a fer una despesa que està molt per damunt de les seves possibilitats. La cambrera del centre cívic, per exemple, ha estalviat les propines de tot un any per poder-se pagar un àpat. La Leticia, una estudiant d'hostaleria a l'atur, també espera la seva oportunitat. Una vegada, durant els seus estudis, va visitar el restaurant i va quedar fascinada pel que hi va veure. "No perdo l'esperança de poder-hi menjar un dia", diu amb una nota de tristesa a la veu.