Temporers del segle XXI

Marcel Surinyach és militant del sindicat CNT d'Olot

4 juliol 2016
Marcel Surinyach / Ruben Carrasco
Marcel Surinyach / Ruben Carrasco

Després de l'última Reforma Laboral de febrer de 2012 ens trobem que la situació als llocs de treball és especialment precària. Es pot constatar que les condicions, ja bastant malmeses en el moment d'entrada en vigor de la reforma, han patit una forta davallada, a la qual s'ha de sumar la nul·la operativitat del sindicalisme oficial en mans de CCOO i UGT. A causa del clientelisme que han fomentat durant anys, aquests s'han vist incapaços de complir el seu paper aglutinador de lluites obreres i s'han trobat amb uns esquelets burocràtics enormes, però sense una base obrera que els vegi com a quelcom propi, que els sostingui. Si hi sumem que a les diverses vagues convocades aquests sindicats no en treien cap victòria significativa, més enllà de meres reformes insignificants, i que el sindicalisme alternatiu cada cop agrupava més treballadors/es a les seves manifestacions, es veien abocats a signar la pau social, per no trobar-se com els partits polítics clàssics amb l'aparició de nous rivals al seu terreny de joc, tal com va passar entre finals de 2012 i principis de 2013. D'aquesta manera, com a mínim, postposaven un temps que al seu circ li creixessin els nans.

Arribats a aquest punt, tota acció jurídica encarada a salvar o mantenir una certa dignitat i els llocs de treball, estava condemnada al fracàs, i la precarització passava a dominar-ho tot a passos agegantats. S'imposava, en boca de la patronal, “o ho agafes o al teu lloc un altre” i l'acceptació per part d'una porció lamentablement prou important de la classe treballadora dels punts de vista neoliberals amb “l'encara gràcies que et donin feina”.

Tot i això, el conflicte està servit. Dubto bastant que una situació d'inestabilitat i precarietat continuada pugui acabar sense un conflicte social ampli. És qüestió de temps que la societat alienada, producte dels anys de bonança de la dècada dels noranta i principis dels 2000, prengui consciència de quin paper li toca jugar i on ha estat sempre malgrat el miratge dels anys anteriors a la crisi. A cada petit conflicte, ja sigui 15M o els papers de Panamà, o a nivell més individual, amb l'acomiadament injust del lloc de treball, és una línia de maons més que pot acabar construint, una altra vegada, el sentiment o la pertinença de classe en la mentalitat de la majoria de la població assalariada.

Marcel Surinyach / Ruben Carrasco
Marcel Surinyach / Ruben Carrasco

"Es treballen una mitjana de cinquanta-cinc hores i se'n cotitzen vint"

I a tall d'exemple, per veure com es construeix una línia de maons nova, citaré el que passa a les comarques gironines, on el comerç i l'hostaleria tenen un pes molt significatiu. Ens trobem que aquests dos sectors són el paradigma de la precarietat. A la Garrotxa, la comarca d'on jo sóc, ocupa un 24% dels llocs de treball, per exemple.

Per conèixer la realitat d'aquest ambient laboral s'ha de tenir en compte que els centres de treball acostumen a ser de pocs treballadors. D'un a quinze, en la majoria de casos, la qual cosa fa més difícil lluitar per unes condicions dignes. I ja no només dignes, sinó simplement es compleixi el que marquen els convenis d'aquests sectors, ja que per l'experiència que tinc a l'assessoria laboral de la CNT d'Olot, en el 90% dels casos s'incompleix sistemàticament el que regula la “negociació” col·lectiva, ja de per si força minso...

Coses tan bàsiques com cotitzar el total d'hores treballades és una raresa. Normalment, es treballen una mitjana de 55 hores i se'n cotitzen 20. Amb el problema que comporta si estàs de baixa, si et jubiles o si acabes a l'atur per reclamar el que marca el conveni laboral. Un calendari laboral que reguli la jornada de treball i que permeti la conciliació familiar acostuma a ser una altra cosa inexistent, i en la majoria de casos es coneix d'una setmana per l'altra. Passen coses com haver d'estar pendent del telèfon en les jornades que no et toca anar a treballar o que et tinguin en una categoria inferior a les tasques que realitzes amb la conseqüent reducció salarial. Un salari precari que es podria veure mínimament pal·liat a l'hostaleria si les propines no se les acostumés a quedar la patronal “perquè total són quatre duros”, quan moltes vegades són una bona picossada al cap del mes.

El patriarcat fa acte de presència en molts moments de la jornada laboral, fins i tot abans de sortir de casa, perquè t'has d'arreglar i maquillar a conveniència de l'empresa i a compte de la teva butxaca. I si la caixa no quadra al final de la jornada, has de posar la diferència del teu propi salari, independentment de si abans hi ha estat l'encarregat de torn. Un encarregat o encarregada, que a les grans superfícies comercials, segurament formarà part del comitè d'empresa nomenat a dit per la direcció i amb el beneplàcit del sindicalisme groc de CCOO i UGT, que estan massa interessats en cobrar de les subvencions per número de representants de comitè i negociacions col·lectives que aquests els atorguen, per sobre, evidentment, dels interessos dels treballadors precaris del sector, generalment no afiliats als sindicats majoritaris. I si estan en zones rurals són insignificants per defecte pels interessos estratègics d'aquests, que amb els ja problemàtics números vermells que arrosseguen per les seves pèssimes gestions, cada cop centralitzen més els seus serveis a les grans zones urbanes. Resumint, la tempesta perfecta per arribar al final de la jornada a casa molt content/a.

"Caminem cap a un sistema laboral i econòmic salvatge, on impera la llei del més fort"

Enfront d'això, només queda organitzar-se. No hi ha cap altra solució. Està clar que dels de dalt no se'n poden esperar solucions, ja que caminem cap a un sistema laboral i econòmic salvatge, on impera la llei del més fort i on els dèbils, és a dir el treballador solitari, enfront de la patronal, amb el seu ordeno y mando i la legislació al seu servei, no hi té la més mínima possibilitat.

La solució passa, un cop més, per la unió, la solidaritat i el suport mutu. Ja sigui en forma de piquets, caixes de resistència, boicots o el que calgui. No hi ha cap altre camí, un cop s'han intentat una i mil vegades les altres vies que, no ho oblidem, vénen dictades pels nostres adversaris, pels nostres explotadors.