Un paisatge en flames, o un que les apagui?

20 novembre 2013

Josep Rost, Biòleg. 

“La clau de la prevenció d’incendis és a la revitalització del nostre sector primari, actualment en vies de desaparició”

Els  habitants del Baix Empordà van viure l’11 de novembre una situació molt poc habitual per aquestes dates: un incendi forestal que va cremar poc més de 500 hectàrees, des de Vilopriu fins a Foixà, i que va fer patir que no arribés al gran bosc de les Gavarres. És una data realment estranya per un incendi, fruit de la combinació d’unes condicions ambientals molt seques (humitat baixa i molts mesos sense ploure) amb una forta tramuntanada. Aquestes condicions se solen donar a finals d’estiu, que és quan es produeixen la majoria d’incendis forestals, però el clima mediterrani és irregular per definició, i es va tornar a demostrar.

L’incendi de Vilopriu va fer recordar a molta gent les imatges del gran incendi de l’Alt Empordà que va cremar gairebé 14.000 hectàrees el juliol de l’any passat. Però a diferència d’aquest, el de Vilopriu va ser molt més petit i no s’hi van haver de lamentar pèrdues humanes ni de cases o construccions (exceptuant alguna tanca i algun paller), en gran part per la bona actuació, com sempre, del cos de bombers. El que pot saber greu és la pèrdua, això sí, d’un paisatge emocional, l’entorn on la gent de Colomers, Jafre, Foixà i Vilopriu ha crescut i viscut. De totes maneres, cal recordar que el foc és un element més dels ecosistemes mediterranis, que tenen una gran resiliència  al seu pas i es regeneren amb pocs anys. Moltes espècies d’aquests boscos tenen mecanismes per resistir el foc (és el cas del mateix suro, un autèntic abric ignífug) o per germinar o rebrotar amb gran vigor després de l’incendi (com fan els arboços, els brucs, les mòdegues…). Cal deixar actuar la natura: en poc temps, tot tornarà a ser verd.

El gran problema dels incendis forestals, al nostre país, és que poden arribar a ser molt grans, de milers d’hectàrees, i realment incontrolables, com va ser-ho el de l’Alt Empordà del 2012. Llavors porten el gran perill que es poden produir pèrdues importants en forma de cases, granges, i fins i tot suposen una amenaça per als nuclis poblats. De foc, aquí, sempre n’hi haurà: l’elevada presència humana pot generar en qualsevol moment guspires i altres causes d’inici d’un foc (tot i que clarament s’ha d’evitar qualsevol imprudència que el pugui originar). Però perquè un incendi sigui perillós de debò, hi juguen tres factors: el clima, el relleu de la zona i la quantitat de combustible. Sobre els dos primers, poc s’hi pot fer. Però sobre el tercer sí que s’hi pot incidir: la gestió del combustible (dels boscos, per tant) és la clau per prevenir grans incendis que poden ser molt perillosos.

En aquest sentit, hem de ser conscients que actualment l’abandonament del camp ha fet augmentar moltíssim la superfície que està coberta de boscos, i àrees boscoses que abans eren taques aïllades s’han acabat fonent, formant masses forestals més grans i contínues. També el sotabosc ha crescut més, perquè ja no es carboneja ni s’hi pastura. No és que el bosc estigui brut: és just el bosc que hem de tenir, de forma natural, sense aquestes pertorbacions. Com gestionar aquest combustible, doncs, per evitar grans incendis? Per una banda és important disminuir la quantitat de combustible (de bosc dens), especialment al voltant dels nuclis poblats i cases, amb franges de protecció efectives, i impedir que es formin grans masses boscoses contínues en àrees amb presència de població disseminada, on les cases poden quedar engolides pel bosc (i per un eventual incendi). Aconseguir mantenir aquestes zones de menys bosc amb estassades periòdiques suposa una despesa econòmica extraordinària. Fer-ho amb conreus, ramats que pasturin, i aprofitant la biomassa i el suro, no. La clau de la prevenció d’incendis és la revitalització del nostre sector primari, actualment en vies de desaparició: necessitem més conreus que evitin la continuïtat forestal, més pastores amb ramats que mantinguin baixes càrregues de combustible en boscos més o menys adevesats, i més aprofitament de la biomassa i la llenya per escalfar-nos a l’hivern. És a dir, desenvolupar activitats que al mateix temps que prevenen la formació de grans incendis i ens estalvien grans despeses en l’extinció d’un foc, generen una activitat econòmica al territori i donen feina a la gent de les zones rurals.

De fet, en aquest foc de Vilopriu una part considerable del terreny cremat van ser camps de conreu. No em vull ni imaginar què hagués passat si entre Vilopriu i les Gavarres només hi hagués hagut bosc, sense camps que trenquessin la continuïtat del combustible i afeblissin la força de les flames; molt probablement estaríem parlant d’un altre gran incendi de milers d’hectàrees. Hem de ser conscients que els nostres ecosistemes i el nostre paisatge ens poden servir de molt: ens poden donar menjar, calor, i alhora evitar-nos maldecaps quan s’origina un incendi forestal. Només es tracta que com a societat els sapiguem aprofitar amb seny i respecte.