Unitat per la ruptura, sense ambigüitats

24 novembre 2014
Miquel Blanch / Toni Ferragut

Miquel Blanch, membre de Lluita Internacionalista

Alemanya estancada, i amb França i Itàlia en recessió, la zona euro està paralitzada. El Banc Central Europeu baixa encara més els tipus d’interès fins a arribar a mínims històrics per evitar la deflació i anunciar que inundarà el mercat d’euros. Tot a l’espera –un cop més- que aquest diner barat posi en marxa la producció i el consum… Si aquests diners fossin per als treballadors/es en forma de nous llocs de treball públics, de millores de salaris i  pensions … impulsarien el consum i reactivarien la producció.  Si aquests diners servissin per mantenir els serveis públics, almenys suavitzaria la greu situació que viuen moltes famílies obreres, però als estats el BCE els exigeix més austeritat, retallades i privatitzacions. Tots aquests diners públics es lliuren a la banca privada, i aquesta els utilitza en la compra de deute públic –amb el negoci assegurat- per fomentar l’especulació i noves bombolles. Per això mentre l’economia es continua enfonsant, la borsa no deixa de pujar.(…)” (Lluita Internacionalista)

Ruptura sí, reforma no

Iniciar aquest article amb un marc internacional de l’economia em farà entrar sense embuts en el concepte rupturista que moltes de les organitzacions de l’esquerra propugnem. Hi ha una profunda crisi del capitalisme que enfonsa les nostres condicions de vida. Què vol dir “ruptura”? Vol dir solucions reals a les greus situacions que viuen els nostres barris treballadors. Vol dir no pagar el deute, perquè aquests diners es necessitem per crear llocs de treball públics i dignes,  per eradicar la misèria, per mantenir salaris i pensions dignes, per defensar l’escola i la sanitat públiques…Vol dir no deixar cap família al carrer i impedir els desnonaments, intervenir els milers de pisos buits dels bancs per donar-los en lloguer social. I sabem que aquesta política implica el trencament amb la Unió Europea, el dictat de la troica i l’euro.

Però vivim una altra crisi històrica, la del règim de la transició.  I tampoc aquí hi ha lloc per una reforma de la reforma, ni per terceres vies cap un impossible estat federal monàrquic. Parlem de fer efectiu el dret a decidir, el dret d’autodeterminació, i exercir-lo és trencar amb la Monarquia espanyola. Volem que aquesta lluita estigui encapçalada per les classes treballadores, perquè som les que podem omplir de contingut social la lluita per la República Catalana.  Perquè, a més, estem convençuts que si la classe obrera catalana (bona part de la qual no té el català com a llengua materna) no guanya aquesta lluita, no hi haurà autodeterminació de Catalunya. Ja avancem que nosaltres som internacionalistes, i que en un marc de relacions lliures i entre iguals –si així ho volen els pobles- defensem una àmplia Federació de repúbliques, començant per les que compartim la llengua.

Com fa 37 anys, tornem a dir ruptura sí, reforma no. No serveixen declaracions d’intencions, sinó els compromisos de lluita clars, explícits i concrets. Dins dels marcs de la ruptura amb l’estat i el sistema, de solucions reals als problemes que tenim com a poble i com a classe treballadora, són possibles i necessàries totes les discussions, la més àmplia unitat de forces, dels que estem organitzats/ades políticament i els que no. Però aquesta àmplia unitat no ha de dissoldre una política de ruptura en una reforma impossible del capitalisme i la Monarquia.

Candidatura i programa municipalista a Girona

La nostra organització al llarg del temps hem estat impulsant processos de reagrupament de diferents formes i a diferents nivells: Iniciativa Internacionalista, Des de Baix, Anticapitalistes, CUP-AE. Se sumen ara un ventall de propostes (Procés Constituent, Compromís Girona, Podem, Guanyem a Barcelona…) arreu de Catalunya. A la ciutat de Girona saludem la iniciativa d’avançar cap a una confluència d’organitzacions i moviments per fer realment una política rupturista i anticapitalista al servei dels i les treballadores i les classes populars, de caire municipal. Tothom crida a la unitat i tothom pot considerar que el seu projecte és l’unitari i rupturista. Volem participar d’aquest procés fent unes reflexions en una discussió que considerem vital, de definició de la candidatura, convençuts que en l’apropament és imprescindible evitar els malentesos i actuar amb claredat.

Ens cal un nou referent d’esquerres, anticapitalista i no electoralista sinó de compromís de lluita. Per un municipi al servei i sota control dels treballadors/es i els/les joves, per una Catalunya sobirana. Avanço algunes propostes per ajudar a entendre què volem dir quan parlem d’una candidatura de ruptura i unes noves formes d’organització:

  • Girona per als treballadors i les treballadores. Pla d’ocupació pública amb contractació directa, lluita contra la precarietat (fora ETT), defensa de salaris dignes. Defensa dels serveis públics. Ni privatitzacions ni externalitzacions. Remunicipalització dels serveis privatitzats. Derogació de la Llei d’estrangeria
  • Girona lliure de desnonaments. Cap família al carrer. Aturar els desnonaments, expropiació immediata de les vivendes buides de la banca per incorporar-les al parc públic de lloguer social.
  • Girona per la sobirania nacional. Pronunciament per la proclamació de la República Catalana i una Assemblea Constituent.
  • Girona en mans dels treballadors i les treballadores. La ciutat pels que hi vivim, no una Girona aparador dissenyada pel comerç, pel turisme, pels rics i especuladors. Construir la democràcia de base. Control sobre els càrrec electes: revocació i rotació. Sous limitats a la mitjana del treballador i treballadora qualificada.

Una candidatura solidària amb les lluites d’avui i les que sorgeixin, i sobretot, que promogui les que siguin necessàries davant la gravetat dels atacs contra els treballadors i les treballadores i els sectors populars.

Procés d’unitat sí, però no tot s’hi val!

Diem sí a una unitat per posar la ciutat al servei dels treballadors i treballadores i les classes populars. Des d’ara i amb claredat rebutgem la política del tripartit a la Generalitat, o la de l’actual govern d’Andalusia (PSOE-IU), o la de l’Ajuntament del Prat de Llobregat que ICV-EUiA governa en solitari des del 1983, i que suposen més retallades mentre es paga el deute i s’empobreix la gent i les polítiques socials. No volem tornar a embarrancar les possibilitats de canvi, les il∙lusions i les lluites, en el “possibilisme” que no canvia res de substancial.

Seguint el fil de l’article del company i amic Benet Salellas, publicat a l’ARIET,  del qual comparteixo bona part de l’anàlisi sobre la gestió d’ICV, vull tornar a recordar el procés contra la companya Núria Pòrtulas i els companys antimonàrquics, o la lluita per denunciar les relacions institucionals de Girona amb Israel davant del continu genocidi palestí. Vull centrar-me en el món laboral,  en la pràctica política sindical que ha avalat ICV-EUiA a CCOO de les comarques gironines aquests últims anys, exercint el control de la direcció del sindicat. Aquesta política ha impulsat que afiliats/des ens haguem vist abocats a la necessitat de crear, des de fa molt de temps, un corrent crític “Per un gir sindical a l’esquerra” davant l’acció sindical de la direcció de CCOO cap els treballadors i les treballadores: perdent afiliats/des exemplars en la lluita sindical en contraposició a la direcció, o la nul·la participació assembleària dels afilats/des en les decisions, o no impulsar la unificació de les lluites contra els EROs en els diferents sectors, o exercir la pressió sindical amb la reforma laboral a la mà per acomiadar treballadors/es dins del sindicat, o per no dir la falta de suport necessari a lluites com la de Panrico, clau per la classe obrera,  o últimament l’ambigüitat en el procés del 9-N. Ens cal, doncs, recuperar un sindicalisme combatiu i de classe, una ruptura amb el funcionament i la política del sindicalisme oficial i dels mal anomenats crítics de CCOO. I no és casual que totes les alternatives municipals d’esquerres de ruptura que han nascut últimament, ho han fet en oposició a ICV-EUiA.

Confluència per la ruptura sí, confluència per arribar a les ambigüitats no

A nivell municipal s’han obert escletxes en el sistema tancat de partits institucionals, com ara les CAV(Candidatures Alternatives del Vallès ) i la CUP.  Reivindiquem l’esforç de la CUP-Alternativa d’Esquerres(CUP-AE), en la qual participem com a LI, però cal també aquí a Girona un gir clar cap a l’esquerra, superant ambigüitats que no porten enlloc. A Girona es presenta una possibilitat per participar i treballar per una candidatura oberta, des de baix i participativa amb d’altres organitzacions, moviments, col·lectius i treballadors/es, una alternativa d’esquerres. Una CUP-AE a Girona pot ser clau en l’obertura. L’esquelet d’aquest reagrupament hauria de conformar-se amb l’esquerra independentista, el municipalisme de base i l’esquerra rupturista, anticapitalista i revolucionària, eixamplar-la als treballadors i treballadores, joves i lluitadors/es de moviments socials, a les entitats de la mancomunitat veïnal que ha defensat el territori… que veuen la necessitat d’una política que trenqui amb l’Estat borbònic i amb el capitalisme, i que entén una candidatura com una eina de lluita.