Welcome to Idomeni

Després d'arribar a Idomeni, el grup de voluntàries gironines ha començat a treballar al camp. Una part dels diners que es van aconseguir durant la campanya de micromecenatge s'han destinat a comprar aliments per les persones refugiades. El menú diari és un enciam, una col i una llimona.

6 abril 2016
1I5A4353
"Els drets humans no s'apliquen aquí", cartell dins del camp d'Idomeni, a pocs metres de Macedònia / Carles Palacio

Ens llevem d’hora, abans de les 7 tot el grup ja està dempeus. Malgrat el fred i la humitat de la nit, dormint a la tenda, afrontem la jornada amb forces. El dia comença una mica més tard per a les voluntàries, ja que moltes tasques de repartiment de material o aliments es fan de nit per evitar aglomeracions o aldarulls, i fins les 10 del matí no hi ha ningú enlloc. Es fa una reunió inicial per organitzar el dia, malgrat saber que els dies aquí són imprevisibles.

La furgoneta arriba per primer cop al camp central d’Idomeni. Tot resta immòbil sota la boira. El mosaic de colors es va transformant en cada una de les tendes que omplen el terreny, cada una de les famílies, cada una de les vides. Entrem al camp en silenci, mirant-nos de tant en tant les unes a les altres, i sense trobar les paraules per explicar l’horror de viure entre un palet i una lona. La gent es lleva i va omplint els lavabos mòbils que tenen instal·lats a diferents punts del camp. Anem avançant entre les grans tendes de les ONG, on l’activitat sembla que té quelcom de rutinari, quelcom de quotidià.

1I5A4585
Un nen juga en uns bassals d'aigua al camp d'Idomeni / Carles Palacio

Ens aturem a conversar amb una família siriana que porta tres mesos al camp: la Hannash (22 anys), amb el seu home i el seu fill de 9 mesos. Ella és l’única que parla anglès i ens explica com han arribat fins aquí. Ens diu que és infermera i que no hagués cregut mai que passaria els seus dies a Idomeni. “Estic cansada, ja no puc més. Vull arribar a algun lloc i sentir que puc començar a viure”. Les paraules ressonen. I és que això va de vides, de vides truncades que esperen empeltar-se amb un futur millor. Conversant, arribem fins a la frontera, reixat i concertina, i un nus a la gola en veure que en aquesta mateixa tanca de metall els refugiats hi estenen la roba.

El servei d’Emergències i Rescats de Catalunya manté un equip de voluntàries que fan una tasca ingent comprant cada dia aliments frescos i recollint els que els donen al mercat. Persones humils que amb prou feines arriben a final de mes. Decidim col·laborar amb aquesta iniciativa i hi invertim part dels diners recaptats a Girona.

Un grup de bombers catalans (EREC) amb l'ajuda de diferents refugiades, descarreguen una furgoneta amb aliments / Carles Palacio
Un grup de bombers catalans (EREC) amb l'ajuda de refugiades, descarreguen una furgoneta amb aliments / Carles Palacio

Una part dels aliments els gestiona una associació de cuiners grecs que no para de cuinar durant tot el dia per oferir àpats a les prop d'11.000 persones que viuen al camp. “Bebeu aigua, que ja comença a fer molta calor”, ens aconsella un cuiner mentre ens allarga una ampolla. La resta es reparteix entre les refugiades. Al cap de dos minuts obrim les portes d’un contenidor de mercaderies que fa de magatzem improvisat i ajudem a repartir un enciam, una col i una llimona a cada una de les persones que fan cua. El que s’encarrega d’aquesta tasca a diari avisa: “primer les dones i no doneu res a la mainada”. Comença el repartiment i els infants intenten rampinyar alguna cosa, però els fan fora de males maneres. La fila comença a desorganitzar-se, se sent algun crit i comença l’allau de gent. Volen unes quantes fulles d’enciam; empentes i als ulls les llàgrimes contingudes de veure una munió de gent barallant-se per un enciam, una col i una llimona.

La multitud es va desfent i se’ns apropa la Nadiah (75 anys). Ens fa una mirada de resignació mentre arrossega una caixa buida. No ha pogut aconseguir cap enciam. S’apropa i conversem una estona. Vol ensenyar-nos la tenda, on hi ha les seves joves i les seves filles, amb 3 dels seus néts. Tots els homes de la família ja són a Alemanya fa mesos. Ens reben amb els braços oberts i malgrat tot, amb alegria. Ens expliquen la seva vida, compartim fotos i vivències. De sobte la Nadiah fa un gest trist: “voldria oferir-vos un te, sou les meves convidades”. Ens mirem en silenci. En aquest racó de món sovint ens falten les paraules. I per sobre de tot, sempre aflora la vida, la de les humils que sempre acullen, que obren els braços i comparteixen el poc que tenen. Que el futur sigui per a elles.